DEPARTAMENT DE LLENGUA CATALANA I LITERATURA

Premis Sant Jordi 2003

 

 

Tot passa pel secret dels dits i per l'encesa voluptat del misteri que retalla la imatge, platges enllà del temps atia la sorpresa. Tot ressona per l'àmbit silenciós del gest i esclata en cada mot.

Només viu qui pregunta

Miquel Martí Pol

 

Premi Narrativa catalana 2n cicle
Autora: Marina Ramírez (4t ESO)

SONS D’UNA VIDA; el cor parla
(una de molt especial)

“Tum-tum”
- Qui és?
- Sóc jo, tranquil•la, tranquil•la.
- Per què plores?
- És la vida que m’ofega, i em fa por la claredat perquè vinc de la foscor. Nou mesos porto tancat, esperant obrir-me pas i rebre amor; amor dels qui m’han creat.

“Tum-tum”
- Què és aquest soroll?
- És mon cor, que batega i es fa gran. M’han comprat unes sabates i els bolquers...ja no em van!
“Pom pom”
- Què sona?
- Ja camino! Són pases, les meves pases que retumben al passar, tot veient com vaig creixent i la infantesa vaig abandonant.

“Tum-tum”
- I ara?
- Estic cansat! Soc jove, si, i he de treballar, però...buff...tant de bo pogués marxar del poble i anar a viure a la ciutat.
“Brun-brum”
- Què és ara?
- Un taxi! Adéu al camp! Trobaré una nova feina, deixaré la vella casa i...l’amor aniré a cercar.

“Tum-tum”
- Quí hi ha?
- Som la vida, la joventut i l’empenta; l’amor i la joia; les ganes de conèixer i de ser conegut.
“Tum-tum, Tum-tum, Tum-tum-tum-tum-tum-tum-tum!”
- I aquesta acceleració?
- L’he vista i és tant bella...no puc parar de pensar en ella! La seguiré. M’he n’he enamorat. Em porta boig! Oh, Déu meu...ajuda’m i fes que em faci cas.

“Tum-tum”
- Nerviós?
- I tant, i tant! Mai n’havia estat tant d’encongit el meu cor.
“Xof-xof”
- Plou? Plou! Però...no és aigua! És arrós! I repiquen les campanes, i se sent una oració i la il•lusió de dos joves que enllacen els seus camins; que uneixen els seus destins.
- “T’estimo”. “I jo a tu”. “Fins la mort”.

“Tum-tum”
- Neguitós?
- No,no! Emocionat i alhora amb molta por. La meva dóna dona a llum i jo...Pare un altre cop!
“Bua-bua”
- Oh! Que maca! L’altre, però, va ser un baró; aquest cop ha tocat nena. Estaràs content, o no?

“Tum-tum”
- Ai! El pas del temps...
No ho juris, que cada cop que miro enrrera, cap als bells temps passats,
se m’esbossa un somnriure que mai ningú podrá esborrar.
“Clac-clac”
- Ecs! Què és això?
- No t’espantis, tranquil•la, que són les meves articulacions. El ossos ja no són el que
eren, però tiren endavant; els hi queda molta via! Molts camins per caminar!

“Tum...tum”
-Uff!! Quin ensurt! No sentia el teu batec! No ho facis més, cor del meu cor, que m’espantes i em fas partir.
“Nino-nino”
- Ei! Què passa? Una ambulància? Per què? Un infart? No pot ser! D’acord, ja estàs gran, però ets fort i tiraràs endavant. Oi?

“...”
-Em sents? Reacciona! No et sento...
Ei...va...siusplau! Per què no respons? Ets aquí? Per què m’has deixat? NO!!!...Que paatiré. Et trobaré a faltar!
“Clong-clong”
El so d’una llàgrima que llisca rostre avall de tots aquells que t’estimem i sabem que ja no estàs. Serem forts i viurem, dons hem aprés una lliçó. Obritem les finestres. NO! Les del balcó no! Les que donen a la vida! Sembrarem prats d’alegria, riurem fins a rebentar, estimarem. Serem estimats. Ens deixarem estimar. I t'estimarem, malgrat que no hi siguis de cos present.